Ves al contingut principal

NO PREGUNTIS QUI SÓC, DE CARE SANTOS

El premi Joaquim Ruyra 2013 és aquesta novel·la de Care Santos. La mataronina parteix d'uns personatges secundaris d'una obra anterior: Bel, amor més enllà de la mort. El protagonista és en Pol, un adolescent orfe marcat per un do terrible, confós amb una malaltia mental: els esperits que han de prolongar la seva estada al món dels vius per resoldre assumptes pendents fan servir el seu cos per interactuar-hi. Alumne modèlic, deixat de banda pels companys, creix assistit per una família ben atípica: un gos amb una especial sensibilitat, una escriptora i un parapsicòleg excèntrics i les directores de la gossera i del centre de menors on s'està. Les veus (en realitat, esperits) que l'assetgen des de sempre, mitigades per la música, agafen les regnes quan els metges decideixen treure-li la medicació. Serà el moment triat per un esperit rabiós, el del jove delinqüent Janko, per anar a retrobar la Marzena, la noia per la qual tots dos senten atracció, tot i que de diversa mena. La novel·la, de factura impecable, presenta el conflicte clàssic Jekyll-Hyde des d'una lectura originalíssima i moderna. Al cap i a la fi, l'antagonisme remet a un mateix i les pròpies contradiccions. Una prosa precisa, esquitxada de música, capaç d'envoltar el lector en imatges oníriques de gran força. Una delícia d'allò més recomanable per a 3r i 4t d'ESO.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…