Ves al contingut principal

FER DE JURAT D'UN PREMI DE LIJ

glass-of-wine
Voldria destacar l'absoluta transparència del procés, de la presa de decisions i del veredicte.  L'única pressió ha estat l'exigència d'elegir el millor manuscrit. Un cop llegits, però, els deu originals (a què es deu l'escassa participació?), se'n podria establir una taxonomia apressada:
a) històries que repeteixen (maldestrament) esquemes arxiconeguts
b) històries que no responen en absolut a les bases, ni pel que fa al públic ni quant als valors i exigències de qualitat degudes
c) històries planes, el tema central de les quals resulta difícil de discernir. Si a la pàgina 50 el lector no pot respondre a una pregunta bàsica (què passa?), ja cal plegar
d) històries escrites en una altra llengua i traduïdes (és un dir) a cop d'eina informàtica, tan ràpidament com inexactament (i és que no es pot fugir en totes les adreces, sic)
e) històries sense enquadernar

Tant en el cas d) com en el cas e), es falta al respecte al sofert lector, tot i que en el primer és més flagrant.


El problema, o tal vegada no tant, perquè el no llegir és un dret, es planteja quan els factors citats s'encavallen, tot dificultant o impedint directament una lectura plàcida.

Amb aquest panorama, accedir a alguna troballa feliç és comparable a albirar un oasi en el desert. Un desert petit de tan sols deu originals, però: no cal exagerar tampoc. I n'ha estat el cas. Una novel·la amb una protagonista femenina potent, amb una història rica en matisos, que transcendeix els lectors juvenils (per què fer servir l'esnob crossover?). Una història rodona, terrible i encara pitjor, que vol dir millor: creïble. La discreció deguda ens impedeix, malgrat tot, aprofundir-hi.

I com a valor afegit, compartir impressions, gustos, dubtes i un sopar amb lectors àvids d'àmbits diversos: bibliotecàries, llibreteres, il·lustradores, editores, escriptors...Un luxe. I n'estic agraït.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…