Ves al contingut principal

FER DE JURAT D'UN PREMI DE LIJ

glass-of-wine
Voldria destacar l'absoluta transparència del procés, de la presa de decisions i del veredicte.  L'única pressió ha estat l'exigència d'elegir el millor manuscrit. Un cop llegits, però, els deu originals (a què es deu l'escassa participació?), se'n podria establir una taxonomia apressada:
a) històries que repeteixen (maldestrament) esquemes arxiconeguts
b) històries que no responen en absolut a les bases, ni pel que fa al públic ni quant als valors i exigències de qualitat degudes
c) històries planes, el tema central de les quals resulta difícil de discernir. Si a la pàgina 50 el lector no pot respondre a una pregunta bàsica (què passa?), ja cal plegar
d) històries escrites en una altra llengua i traduïdes (és un dir) a cop d'eina informàtica, tan ràpidament com inexactament (i és que no es pot fugir en totes les adreces, sic)
e) històries sense enquadernar

Tant en el cas d) com en el cas e), es falta al respecte al sofert lector, tot i que en el primer és més flagrant.


El problema, o tal vegada no tant, perquè el no llegir és un dret, es planteja quan els factors citats s'encavallen, tot dificultant o impedint directament una lectura plàcida.

Amb aquest panorama, accedir a alguna troballa feliç és comparable a albirar un oasi en el desert. Un desert petit de tan sols deu originals, però: no cal exagerar tampoc. I n'ha estat el cas. Una novel·la amb una protagonista femenina potent, amb una història rica en matisos, que transcendeix els lectors juvenils (per què fer servir l'esnob crossover?). Una història rodona, terrible i encara pitjor, que vol dir millor: creïble. La discreció deguda ens impedeix, malgrat tot, aprofundir-hi.

I com a valor afegit, compartir impressions, gustos, dubtes i un sopar amb lectors àvids d'àmbits diversos: bibliotecàries, llibreteres, il·lustradores, editores, escriptors...Un luxe. I n'estic agraït.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…

LA FILLA DEL NORD, DE MARIA DOLORS MILLAT

En moments convulsos pel que fa a l’adscripció personal, una cita (n’ignoro la procedència) ve especialment a tomb: la veritable pàtria d’un mateix és la infància. I de passada, em serveix per entrellaçar amb la història que glossa aquesta magnífica novel·la. El món de la Berthe, neoyorquina d’adopció, trontolla quan descobreix la infidelitat flagrant del seu xicot, que entre d’altres raons, desencadenarà el retorn sobtat a la pàtria de debò a què al·ludíem: Sept-Îles, al gran nord canadenc. Amb una parada i fonda a mig camí que connectarà amb la primera infància i amb el desvetllament d’un secret que ni tan sols albira. A Sept-Îles, de retruc, després d’un esdeveniment tràgic en el sentit etimològic de la paraula, la Berthe-nena hi havia conegut vincles més poderosos que el de la sang: l’afecte maternal inèdit i el primer amor. Al llarg de la trama, esplèndida, la Berthe navega entre l’afecte maternal que li arriba de fonts diverses i l’amor (un d’impossible, tràgic per tant, i un altre…