Ves al contingut principal

THE HEN WHO DREAMED SHE COULD FLY, DE SUN-MI HWANG



Sprout (Brot en anglès) és una gallina que veu frustraT un dia rere l'altre el desig de covar els seus propis ous i esdevenir mare d'un pollet. Per això se sent deprimida i sense forces, deixa de menjar, i tal vegada per l'edat i l'escassa perspectiva de canvis a la seva vida (de la covadora estant, enveja i idealitza la vida dels animals del corral), emmalalteix i acaba ponent ous igualment malalts. Sent com l'amo parla de “sacrificar-la” i ella, ignorant el sentit de la paraula, es deixa fer resignada. Sobreviu miraculosament a l'anomenat Forat de la Mort, i en reprendre el seu camí, desorientada, coneix dos personatges que li canviaran la vida. Un és Straggler (Ressagat), un ànec salvatge, situat al marge de la societat animal de la granja, que esdevindrà un amic entranyable i un veritable mentor. L'altre és la mostela, sense nom propi, un depredador despietat i voraç d'ulls que brillen en la foscor, que assetjarà Sprout fins al final dels seus dies. De retorn al corral, on la gallina maldarà per fer-se un lloc, Sprout experimentarà el rebuig de la resta d'animals, encabits tots en rols i fidelitats gregàries inamovibles. Mica en mica, malgrat les dificultats, la gallina es recupera físicament i anímicament, fins al punt d'acabar assumint de retruc el seu desig maternal: cova un ou, que resultarà ser de l'amic Straggler i de la seva companya. I encara que l'au que en neixi sigui un ànec i no un poll, a la tràgica mort dels pares, Sprout es convertirà en un ésser ple de força capaç de plantar cara a totes les vicissituds de la vida.

El relat és una faula i com a tal té a veure amb les febleses de la societat humana. La lectura discorre en dos plans: d'una banda, la recreació d'una societat animal amb les seves regles, i de l'altra, la necessitat de cercar-ne el correlat humà. És inevitable pensar a les faules d'Èsop o de La Fontaine, o en un altre pla, de la magnífica Rebel·lió a la granja, d'Orwell. La novel·la parla d'objectius vitals, del rol de cadascú dins l'entorn que l'envolta i del paper que se n'espera, de les fidelitats que cadascú deu als seus. Però també va més enllà: té a veure amb la superació de les pròpies febleses (arribant al sacrifici suprem, si cal), amb el paper de l'amor filial, amb l'assumpció de rols que omplen una vida al marge de la maledicència o fins i tot de l'oposició frontal del altres. Com, si no, s'entén que un ànec salvatge, capaç de volar i de nedar, anomeni “mare” a una gallina? Aquest darrer punt serviria per il·lustrar i explicar als més petits l'amor dels pares i mares adoptius: el veritable ciment de la família no és la mera genètica.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…

LA FILLA DEL NORD, DE MARIA DOLORS MILLAT

En moments convulsos pel que fa a l’adscripció personal, una cita (n’ignoro la procedència) ve especialment a tomb: la veritable pàtria d’un mateix és la infància. I de passada, em serveix per entrellaçar amb la història que glossa aquesta magnífica novel·la. El món de la Berthe, neoyorquina d’adopció, trontolla quan descobreix la infidelitat flagrant del seu xicot, que entre d’altres raons, desencadenarà el retorn sobtat a la pàtria de debò a què al·ludíem: Sept-Îles, al gran nord canadenc. Amb una parada i fonda a mig camí que connectarà amb la primera infància i amb el desvetllament d’un secret que ni tan sols albira. A Sept-Îles, de retruc, després d’un esdeveniment tràgic en el sentit etimològic de la paraula, la Berthe-nena hi havia conegut vincles més poderosos que el de la sang: l’afecte maternal inèdit i el primer amor. Al llarg de la trama, esplèndida, la Berthe navega entre l’afecte maternal que li arriba de fonts diverses i l’amor (un d’impossible, tràgic per tant, i un altre…