Ves al contingut principal

LA MIRADA DEL VOLTOR, DE RAMON BREU



Un professor de secundària col·labora, tal vegada a contracor, amb una parella de doctorands en història. Aquest suport adquireix una dimensió inesperada quan el professor s'implica en la investigació: els joves li lliuren el seu expedient policial personal de quan lluitava contra el franquisme. La reacció és de perplexitat: tan important era per al règim un noi que feia pintades? Com és que, quaranta anys més tard, circula informació d'aquesta mena? Qui l'ha mantinguda en secret?  La trama evoluciona per mostrar pugnes jeràrquiques a la universitat (d'ara) i records d'una època difícil però esperançadora, d'on destaca l'elaboració d'un documental maldestre, però ric i necessari, sobre el desmantellament de la República, la lluita fratricida entre progressistes i l'exili.
Tot convergeix en un seguit d'interessos ocults, i alhora evidents, que s'oposen a l'airejament higiènic de la veritat. Malgrat el pas del temps, l'àguila imperial d'abans ha evolucionat per esdevenir un voltor abjecte i omnipresent. O tal vegada algun altre ocell.
El professor, tot i no voler-ho, assumeix el paper que no va podia acceptar de jove. Callar és permetre que guanyin els de sempre. Tanmateix, visitar el niu del voltor comporta riscos.
Ficció novel·lesca, records tamisats i sobretot versemblança s'intercalen en aquesta història que emociona el lector, sense que importi calibrar les proporcions dels ingredients.
Al final queda un regust agredolç i la constatació que la Història, lluny d'avançar, es repeteix. No és això, companys, no és això...La música de Lluís Llach segueix sent necessària. I vigent.
Una novel·la ben resolta, absorbent, necessària. I el més dolorós de tot: plausible. Perquè de vegades no n'hi ha prou amb passar pàgina.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…