Ves al contingut principal

LA MIRADA DEL VOLTOR, DE RAMON BREU



Un professor de secundària col·labora, tal vegada a contracor, amb una parella de doctorands en història. Aquest suport adquireix una dimensió inesperada quan el professor s'implica en la investigació: els joves li lliuren el seu expedient policial personal de quan lluitava contra el franquisme. La reacció és de perplexitat: tan important era per al règim un noi que feia pintades? Com és que, quaranta anys més tard, circula informació d'aquesta mena? Qui l'ha mantinguda en secret?  La trama evoluciona per mostrar pugnes jeràrquiques a la universitat (d'ara) i records d'una època difícil però esperançadora, d'on destaca l'elaboració d'un documental maldestre, però ric i necessari, sobre el desmantellament de la República, la lluita fratricida entre progressistes i l'exili.
Tot convergeix en un seguit d'interessos ocults, i alhora evidents, que s'oposen a l'airejament higiènic de la veritat. Malgrat el pas del temps, l'àguila imperial d'abans ha evolucionat per esdevenir un voltor abjecte i omnipresent. O tal vegada algun altre ocell.
El professor, tot i no voler-ho, assumeix el paper que no va podia acceptar de jove. Callar és permetre que guanyin els de sempre. Tanmateix, visitar el niu del voltor comporta riscos.
Ficció novel·lesca, records tamisats i sobretot versemblança s'intercalen en aquesta història que emociona el lector, sense que importi calibrar les proporcions dels ingredients.
Al final queda un regust agredolç i la constatació que la Història, lluny d'avançar, es repeteix. No és això, companys, no és això...La música de Lluís Llach segueix sent necessària. I vigent.
Una novel·la ben resolta, absorbent, necessària. I el més dolorós de tot: plausible. Perquè de vegades no n'hi ha prou amb passar pàgina.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

CAMINS D’AIGUA, DE RAIMON PORTELL

Després de llegir-lo amb avidesa, em veig ara obligat (sense que sigui cap imposició externa) a glossar un llibre que, a dreta llei, no he acabat de llegir en la seva totalitat. M’explico. Parlant amb propietat, Camins d’aigua, com el volum previ, Camins de nit, tot i el gruix (considerable i farcit de moltes i molt bones pàgines), no són sinó dos episodis d’una obra que adopta la forma de trilogia, La llum d’Artús. I la tercera part encara no ha sortit! D’aquí que la lectura sigui forçosament inconclusa. De què parla Camins d’aigua? Si no heu llegit (encara) Camins de nit, feu-ho. En primer lloc per entendre la col·locació de les peces que convergiran, inexorablement, en una impressionant partida d’escacs on el Vell Continent serà el tauler. Però sobretot, per familiaritzar-vos amb una saga que val la pena conèixer. Tot s’articula a partir d’una Història amb majúscules alternativa que condiciona una Geografia també amb majúscules alternativa, on, passat el desconcert inicial, es poden …

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…