Ves al contingut principal

IDEES AL VOLTANT DE L'APRENENTATGE COOPERATIU: LA TUTORIA ENTRE IGUALS.



Comentari de l'article “Cooperar para enseñar y aprender”. David Duran i Ester Miquel, a Cuadernos de pedagogía, núm. 331. (2003).

Les idees exposades en aquest article no sols no han perdut vigència pel temps transcorregut, sinó que encara adquireixen un sentit i un interès especial. En el context de crisi actual, no totes le escoles poden optar a instal·lacions i equipaments cars i sofisticats. Però sí que es pot fer de la necessitat virtut i explotar la mateixa diferència per atorgar un plus d'implicació a l'acció educativa. Com? Mitjançant els principis de l'aprenentatge cooperatiu (AC) en general i de la tutoria entre iguals (TEI) en particular.

Les escoles, en tant que inserides en un temps i una societat concretes, necessiten canviar per no quedar-se'n desvinculades. Un factor bàsic d'innovació és la cooperació entre alumnes. Els plantejaments que els docents vam conèixer com a alumnes no són vigents i difícilment encaixaran en una societat que ja no és com aquella que ens va veure créixer.

L'AC necessita una planificació acurada que va molt més enllà del simple fet de fer seure els alumnes junts, amb la consigna que han de treballar en grup. Formar-los explícitament per endegar una interdependència positiva no sols evitarà problemes a l'hora de treballar, sinó que és el veritable motor del canvi. A més, s'aprofita el poder mediador de l'alumnat, tot potenciant l'educació inclusiva. Tothom, sigui el que sigui el seu punt de partida, hi pot jugar un paper. I la diversitat, lluny de ser un entrebanc omnipresent, esdevé un recurs literalment inesgotable.

Mitjançant la TEI, una de les manifestacions de l'AC, un alumne tutor (T) aprèn ensenyant-ne un altre de tutorat (t), que al seu torn aprèn mitjançant el suport permanent i personalitzat que rep.

Els avantatges són evidents. En primer lloc, la mobilització (en sentit físic però també figurat) de tot l'alumnat implicat, aprofitant les diferències. Tots podem aprendre, sense que hi sigui determinant el nostre punt de partida. A més, el paper del professor s'optimitza, per l'increment significatiu de la ràtio docent(s)-aprenent(s). Per últim, cal no negligir el lligam emocional que s'estableix entre T i t, sense la presència a vegades intimidatòria, en segons quines edats, del docent.


Resulta significatiu que, en acabar la nostra experiència en TEI, el 100% dels nois i noies expressessin la seva voluntat a tornar a treballar amb un company a qui, fet i fet, no coneixien gaire i que en més d'una ocasió, valoraven d'una manera estereotipada (per raons de gènere, de procedència, de classe social...).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…