Ves al contingut principal

IDEES AL VOLTANT DE L'APRENENTATGE COOPERATIU: LA TUTORIA ENTRE IGUALS.



Comentari de l'article “Cooperar para enseñar y aprender”. David Duran i Ester Miquel, a Cuadernos de pedagogía, núm. 331. (2003).

Les idees exposades en aquest article no sols no han perdut vigència pel temps transcorregut, sinó que encara adquireixen un sentit i un interès especial. En el context de crisi actual, no totes le escoles poden optar a instal·lacions i equipaments cars i sofisticats. Però sí que es pot fer de la necessitat virtut i explotar la mateixa diferència per atorgar un plus d'implicació a l'acció educativa. Com? Mitjançant els principis de l'aprenentatge cooperatiu (AC) en general i de la tutoria entre iguals (TEI) en particular.

Les escoles, en tant que inserides en un temps i una societat concretes, necessiten canviar per no quedar-se'n desvinculades. Un factor bàsic d'innovació és la cooperació entre alumnes. Els plantejaments que els docents vam conèixer com a alumnes no són vigents i difícilment encaixaran en una societat que ja no és com aquella que ens va veure créixer.

L'AC necessita una planificació acurada que va molt més enllà del simple fet de fer seure els alumnes junts, amb la consigna que han de treballar en grup. Formar-los explícitament per endegar una interdependència positiva no sols evitarà problemes a l'hora de treballar, sinó que és el veritable motor del canvi. A més, s'aprofita el poder mediador de l'alumnat, tot potenciant l'educació inclusiva. Tothom, sigui el que sigui el seu punt de partida, hi pot jugar un paper. I la diversitat, lluny de ser un entrebanc omnipresent, esdevé un recurs literalment inesgotable.

Mitjançant la TEI, una de les manifestacions de l'AC, un alumne tutor (T) aprèn ensenyant-ne un altre de tutorat (t), que al seu torn aprèn mitjançant el suport permanent i personalitzat que rep.

Els avantatges són evidents. En primer lloc, la mobilització (en sentit físic però també figurat) de tot l'alumnat implicat, aprofitant les diferències. Tots podem aprendre, sense que hi sigui determinant el nostre punt de partida. A més, el paper del professor s'optimitza, per l'increment significatiu de la ràtio docent(s)-aprenent(s). Per últim, cal no negligir el lligam emocional que s'estableix entre T i t, sense la presència a vegades intimidatòria, en segons quines edats, del docent.


Resulta significatiu que, en acabar la nostra experiència en TEI, el 100% dels nois i noies expressessin la seva voluntat a tornar a treballar amb un company a qui, fet i fet, no coneixien gaire i que en més d'una ocasió, valoraven d'una manera estereotipada (per raons de gènere, de procedència, de classe social...).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A BOCA DE CANÓ, DE MANEL ÀLAMO

Els adolescents, lectors o no, poden tenir moltes mancances, però saben distingir les coses autèntiques d'aquelles que no ho són. Per això cal donar-los a tastar de totes totes A boca de canó, un llibre que arribarà a la fibra sensible del lector per poc que s'hi acosti. Es tracta d'una història recurrent, que a mi m'ha recordat, salvant les distàncies, dues grans pel·lícules de Clint Eastwood: Million Dollar Baby i Grand Torino, i que segueix l'esquema heroic clàssic. I això no és un retret, sinó una garantia de bon ofici de l'escriptor. Un vell malcarat (o no), fracassat (això sí) pot exercir de pare/mentor i redimir un/a jove abocat a una vida sense nord. Vera és una noia sense pare, amb una mare drogoaddicta, que troba el seu únic consol xutant a porteria. I se'n surt, destrossant el vell tòpic que les noies no saben jugar a futbol. La seva vida, i la d'un entrenador sobrevingut, una vella glòria del València malbaratada, faran un tomb decisiu quan …

LA VERITAT NO SERVEIX DE RES, DE RAMON BREU

El primer que em passa del cap per parlar d’aquesta magnífica novel·la és la rotunditat del títol, que sembla adir-se amb aquests temps de postveritat (o tal vegada de prementida, com albiren alguns). En Pere Teixidor, d’extracció humil, treballa per a una agència de detectius en la Barcelona que amb prou feines s’ha espolsat l’estraperlo. Arran dels encàrrecs que li encomanen entra en contacte amb llocs i sobretot personatges que pel seu origen no hauria d’haver conegut: l’ambient dels combats de boxa, els cercles selectes dels oligarques afins al règim, les starlettes de mig pèl... tot amanit amb la contenció i la corrupció d’uns anys de pau aparent (encara no són pas els veinticinco). La dicotomia vici privat/pública virtut s’encomana al nostre heroi, envoltat d’uns secundaris de luxe. I la xicota de tota la vida queda eclipsada per una noia de club d’alterne. Però no serà pas l’última transformació d’en Pere. Un cop acabat el llibre, es gesta la pregunta: per a quan la continuació…

LA FILLA DEL NORD, DE MARIA DOLORS MILLAT

En moments convulsos pel que fa a l’adscripció personal, una cita (n’ignoro la procedència) ve especialment a tomb: la veritable pàtria d’un mateix és la infància. I de passada, em serveix per entrellaçar amb la història que glossa aquesta magnífica novel·la. El món de la Berthe, neoyorquina d’adopció, trontolla quan descobreix la infidelitat flagrant del seu xicot, que entre d’altres raons, desencadenarà el retorn sobtat a la pàtria de debò a què al·ludíem: Sept-Îles, al gran nord canadenc. Amb una parada i fonda a mig camí que connectarà amb la primera infància i amb el desvetllament d’un secret que ni tan sols albira. A Sept-Îles, de retruc, després d’un esdeveniment tràgic en el sentit etimològic de la paraula, la Berthe-nena hi havia conegut vincles més poderosos que el de la sang: l’afecte maternal inèdit i el primer amor. Al llarg de la trama, esplèndida, la Berthe navega entre l’afecte maternal que li arriba de fonts diverses i l’amor (un d’impossible, tràgic per tant, i un altre…