S'escriu i es publica molt, massa m'atreviria a dir. En el context d'una cultura d'abast petit com la nostra, hi ha qui ironitza afirmant que hi ha més escriptors que lectors. Deixant de banda si l'afirmació és sarcasme o no, la realitat és que resulta molt difícil fer-se un lloc en un panorama tan canviant i inconstant. Arqués dóna un seguit de pistes d'allò més interessants i útils al voltant del concepte de visibilitat. Tant és així que el llibre (l'enllaç és per llegir-ne la sinopsi oferta a la contraportada) és d'aquells que demana tenir un llapis a mà i subratllar de manera tan entusiasta com compulsiva. Genial!
És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques ). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora . Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici. L’aposta immersiva d’Arasa en aquest joc entre versemblança i biografia, però, encara va més lluny, tot afegint-hi elements tan interessants...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada