Tots
tenim o hauríem de tenir una definició d'urgència per explicar què
és un clàssic. I més si considerem que aquest concepte abasta ja
gèneres "no clàssics", com ara l'àlbum il·lustrat.
Intentem ara una definició a pèl: llibre dirigit a públic
infantil, amb preeminència d'il·lustració però amb presència
també de text, perquè l'infant ho llegeixi autònomament (o no), i
que segurament admet lectures a més d'un nivell. A poc a poc ens hem
acostat a un àlbum il·lustrat clàssic, quod erat demostrandum.
O si hi insistim, l'àlbum il·lustrat Allà on viuen els
monstres. L'anècdota d'arrencada és prou coneguda: un nen que
es porta malament (recordeu quan no hi havia etiquetes per al nen
que, senzillament, era de la pell de Barrabàs?). Castigat per una
mare absent del relat, s'evadeix amb la imaginació. Hi destaquem el
simbolisme dels dibuixos i de l'acció, reblats per un text
brevíssim: el nen, vestit amb una pell de llop com si fos un xaman
siberià, esdevé , després d'un viatge a l'altre confí del món,
el rei dels monstres. Els controla amb la seva mirada magnètica i
aquests, que també tenen el seu cor, li dediquen un afectuós "
et devorarem! " per convènce'l que no torni a casa a temps que
es refredi el sopar de reclús infantil. La imaginació (i l'espai i
el temps subjectius) desborden pel caparró coronat del nen, i fins i
tot per la seva habitació. Quedarà el sopar, tebi , com a mostra de
l'amor incondicional matern, tot i les maneres o el salvatgisme de la
criatura. I qui estigui lliure de pecat, que hi clavi la primera
queixalada.
Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis , de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada