Ves al contingut principal

ALLÀ ON VIUEN ELS MONSTRES, DE MAURICE SENDAK




Tots tenim o hauríem de tenir una definició d'urgència per explicar què és un clàssic. I més si considerem que aquest concepte abasta ja gèneres "no clàssics", com ara l'àlbum il·lustrat. Intentem ara una definició a pèl: llibre dirigit a públic infantil, amb preeminència d'il·lustració però amb presència també de text, perquè l'infant ho llegeixi autònomament (o no), i que segurament admet lectures a més d'un nivell. A poc a poc ens hem acostat a un àlbum il·lustrat clàssic, quod erat demostrandum. O si hi insistim, l'àlbum il·lustrat Allà on viuen els monstres. L'anècdota d'arrencada és prou coneguda: un nen que es porta malament (recordeu quan no hi havia etiquetes per al nen que, senzillament, era de la pell de Barrabàs?). Castigat per una mare absent del relat, s'evadeix amb la imaginació. Hi destaquem el simbolisme dels dibuixos i de l'acció, reblats per un text brevíssim: el nen, vestit amb una pell de llop com si fos un xaman siberià, esdevé , després d'un viatge a l'altre confí del món, el rei dels monstres. Els controla amb la seva mirada magnètica i aquests, que també tenen el seu cor, li dediquen un afectuós " et devorarem! " per convènce'l que no torni a casa a temps que es refredi el sopar de reclús infantil. La imaginació (i l'espai i el temps subjectius) desborden pel caparró coronat del nen, i fins i tot per la seva habitació. Quedarà el sopar, tebi , com a mostra de l'amor incondicional matern, tot i les maneres o el salvatgisme de la criatura. I qui estigui lliure de pecat, que hi clavi la primera queixalada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'EXPEDICIÓ DEL DOCTOR BALMIS, DE MARÍA SOLAR

Tot just avui acabo l’esplèndid L’expedició del doctor Balmis, de María Solar, editat per Bromera. Un llibre que opta al Premi Protagonista Jove i que es llegeix d’una tirada. Mestre Portell en parla dient que es tracta de “Dickens a la gallega”. Jo no m’atreveixo a corroborar-ho, però el que sí que puc afirmar és m’ha agradat molt. La novel·la té un rerefons històric i, afegim-ho també, heroic. En el context de l’Espanya de començaments del segle XIX, on la fam i la malaltia s’acarnissen amb la majoria, els més desafavorits són la canalla. Els orfenats estan plens de nens i nenes abandonats pels pares perquè són fills il·legítims o senzillament perquè no poden ser alimentats. I allà depenen de la caritat i de la manera de fer d’institucions desbordades (ordes religiosos, diputacions) que encara no saben què és un infant. Ho dic en sentit figurat, per descomptat: la infància, com a etapa vital, és un invent recent. I hem passat de la ignorància cruel al consentiment total...Però això s…

ROC I L'ESCALA DE LES PORTES SECRETES, D'EULÀLIA CANAL

En Roc no entén, però accepta a contracor que els pares marxin a l’Índia per anar-hi a buscar una germaneta. Qui en voldria una, podent tenir un gat? Si el nen no comprèn la fal·lera que els agafa als pares, ells tampoc no comprendrien que tingui un amic un pèl salvatge, en Kiku, que només en Roc pot veure. Per sort, no tots els adults són tan previsibles i convencionals. El senyor Nicolau, a càrrec del qual es queda, el tracta com a un igual. Encara més: li dóna responsabilitats, perquè l’adult sempre està ocupat venent coses impossibles. Com l’escala que propicia una trobada providencial. El nen, en les estones de llibertat de què gaudeix, descobreix que hi ha algú que fa desaparèixer galetes i llet. Algú que ha perdut una goma per al cabell amb una estrella. I també un gat que potser no ho és, amb els ulls verds, que tal vegada sigui el tigre disfressat que s’ha escapat del zoo. D’aquesta història em fascina el llenguatge expressiu, directe, clar, senzill, i alhora suggeridor, tant com…

DIETES LECTORES

Sovint d’un temps ençà es parla molt de la necessitat d’un canvi a l’escola. Al marge de la conveniència o no de marejar la perdiu amb un tema tan transcendental, sobta la desimboltura i, ateses les obvietats, la impunitat amb què se’n parla. I més encara si professionals de qualsevol àmbit, tot i ignorar-ho tot del pa que s’hi dóna, a peu d’aula, en parlen com si tal cosa. Tothom pot dir-hi la seva, només faltaria, però el soroll generat i les contraordres esgrimides no deixen remar en la direcció que caldria.

La mateixa desorientació es podria aplicar a la gastronomia i/o a la nutrició en general. Productes que de cop i volta es posen de moda, tendències dietètiques (arcaiques, prescriptives...), judicis de valor diversos per a la perplexitat dels menjadors, que som tots.
Però no vull parlar ni d’educació ni de nutrició, sinó tot el contrari. M’explico. Treballo en el primer d’aquests àmbits i confesso que m’agrada menjar. Però em ve de gust estirar el fil d’una metàfora per glossar u…